Pels seus paràsits els coneixerem
_________________
Paràsit. Quina paraula més lletja, veritat?
L’associam sempre a alguna cosa negativa i, això no obstant, en aquest article veurem que la realitat és més complexa i que la presència de paràsits pot ser un senyal de la bona salut d’un ecosistema. El paràsit és una peça més, igual d’important que altres formes de vida i necessari perquè hi hagi equilibri.
Els paràsits com a marcadors biològics: les incògnites que resolen els paràsits
Qualsevol de nosaltres pot respondre preguntes senzilles com ara on has menjat avui o quins viatges has fet últimament. Els animals marins no ens donen una resposta directa a aquestes qüestions i els científics se les enginyen per aconseguir informació. Pot semblar una mica estrany, però els paràsits són els grans aliats dels investigadors. El paràsit és un organisme que viu en contacte amb altres animals i amb l’ecosistema. Els investigadors poden indagar les pautes migratòries dels peixos o dels mamífers, on s’alimenten i quines són les àrees de cria, gràcies als paràsits que hi troben. Això és possible perquè cada regió geogràfica, cada sistema, té els seus propis paràsits. L’hostatger es mou i els va adquirint. Si sabem quins paràsits predominen en una zona, sabrem on ha estat aquest peix. Així és com aquests organismes es converteixen en etiquetes naturals, com les que utilitzen els biòlegs per marcar animals.
Seguint la pista als paràsits
L’ús de paràsits com a marcadors biològics és important en la seva aplicació en la gestió de poblacions. Pot ser que les espècies estiguin en perill d’extinció o que siguin d’interès comercial i se n’hagi de regular la pesca. El seguiment a través de paràsits comporta alguns avantatges. Salvatore Mele, parasitòleg, explica que un d’aquests avantatges és que aquest sistema és natural. L’investigador només ha d’examinar els exemplars que hagin mort per causes naturals o s’hagin pescat per al consum humà. Com a desavantatges, enumera que hi ha molts paràsits que són desconeguts, per la qual cosa, en primer lloc, s’ha de fer un estudi sobre l’etiqueta abans de validar-la. Un altre inconvenient és que alguns paràsits tenen un cicle de vida breu i no són adequats com a marcadors.
Digues-me qui et parasita i sabré quina és la teva dieta
La informació que s’obté estudiant els paràsits que va adquirint un animal és un complement valuós en els estudis biològics. Com a exemple, Salvatore Mele assenyala els estudis sobre biologia tròfica, és a dir, sobre la dieta dels animals que són objecte d’anàlisi. “Identificar les peces que hi ha a l’estómac dels animals és un treball molt difícil. Has de tenir la sort que les hagin ingerit recentment”. Salvatore Mele assenyala que la presència d’alguns paràsits ajuda a determinar quines preses capturen els depredadors, perquè molts paràsits es troben exclusivament en una o poques espècies depredades. Així, sabem que el verat d’ull gros, Scomber colias, s’alimenta de meduses. Tot i que les meduses es degraden ràpidament perquè són riquíssimes en aigua, sabem que són la dieta del verat d’ull gros perquè s’infecten amb alguns paràsits que s’enquisten a les parets de les meduses.
On menjam avui?
Entendre els cicles biològics dels paràsits i conèixer-ne els hostatgers ens ajuda a determinar les zones on aquest peix va a menjar. Per exemple, al Mediterrani, les larves d’Anisakis physeteris infecten majoritàriament els peixos de profunditat, mentre que les d’Anisakis pegreffii viuen sobretot en peixos d’aigües superficials. “Observant si apareixen els dos tipus d’Anisakis i en quin percentatge, ens farem una idea d’on s’alimenta l’animal. Si baixa dels 200 metres de profunditat o si hi queda per sobre”. Tota aquesta informació es va sumant i contribueix a perfilar el comportament tròfic. L’estudi dels paràsits també és útil per conèixer el comportament migratori i el comportament social. Per exemple, l’ús de paràsits com a marcador biològic ha permès els etòlegs fer una estimació sobre la mescla entre grups de peixos. “Si viatgen junts, van a menjar junts, i si ho fan en una regió determinada, amb un paràsit molt específic que entra a través de la dieta, aquests peixos ja estan marcats, i encara que canviïn de grup o d’associació sabrem on han estat”. Aquesta qüestió és important per establir si hi ha hagut intercanvi genètic entre dues famílies o grups de peixos que han nascut en zones distintes i si després aconsegueixen reconèixer-se en aquestes zones i crear bancs.
Les il·lustracions següents ens mostren quatre paràsits que Salvatore Mele va trobar en tonyines pescades a Sardenya, i que ens donen pistes d’on havien estat aquests peixos abans d’entrar al Mediterrani.
Els guardians dels ecosistemes
L’ús de paràsits com a marcadors també pot aplicar-se a la protecció d’ecosistemes. El paràsit necessita un hostatger, però també necessita que la zona on viu estigui en condicions òptimes. Alguns contaminants poden acabar amb els paràsits d’una àrea determinada, així que una manera senzilla de detectar els canvis de la part física és realitzar un mesurament de contaminants i, en la part ecològica, comprovar si el paràsit sentinella és abundant o no. Explica Salvatore Mele que a Mèxic han observat una estricta associació negativa entre la gran concentració d’una molècula de pesticida, el DDT, en alguns rius de la península del Yucatán, i la presència d’alguns paràsits que normalment infecten els peixos que viuen en les badies on desemboquen aquests rius. De la mateixa manera, alguns científics monitoritzen la recuperació de l’ecosistema de les costes ibèriques després del desastre naval del Prestige al golf de Biscaia, que vessà a l’àrea quantitats ingents de petroli. En comptes de realitzar mostrejos diaris de la qualitat de l’aigua, s’observa la quantitat de paràsits presents a la zona. El fet que en disminuesqui la presència indica que hi ha un problema, mentre que si es troben dins la normalitat és que les coses van bé a l’ecosistema.
Aleshores, la pròxima vegada que sentis la paraula “paràsit”, recorda que no són tan dolents com semblen. Són una peça més del complex entramat ecològic dels oceans, i un aliat valuós dels científics per la informació que els proporcionen.
