El caçador caçat: qui es menja a qui al món de la tonyina

Descobreix com un petit invertebrat es converteix en una amenaça seriosa per a un gran vertebrat

________________

La tonyina vermella és un depredador marí impressionant. És una nadadora excel·lent i veloç que pot arribar als 400 quilos de pes. Quan arriba a l’edat adulta són pocs els depredadors a qui ha de témer… Però abans, en les primeres fases de vida, el colós és també una presa.

Qui es menja la tonyina quan encara és una larva o un ou petit que sura a la mar? En els primers estadis de vida la seva mida li impedeix fugir o atacar, per la qual cosa és una presa fàcil. “És una ironia”, diu el biòleg Daniel Ottmann, “sempre pensam que la tonyina és el peix gros que es menja els peixos petits, però passa per unes fases larvàries en què són molt petitones i són la presa de tots”.

Ous de tonyina vermella de l’Atlàntic, Thunnus thynnus. Imatge de Fernando de la Gándara.

Daniel Ottmann ha liderat un estudi que analitza la relació entre les larves i els ous de tonyina amb un dels seus principals depredadors: les èfires -cries- de la Pelagia Nocticula, una de les meduses més abundants.

A la seva tesis doctoral, titulada Qui es menja qui al món de la tonyina, Ottmann ha aconseguit quantificar per primera vegada la mortaldat de les larves i els ous de tonyina causada per les meduses.

Èfira de medusa Pelagia noctiluca. Imatge de Laura Leyva.

Objectiu: salvar les tonyines petites

L’objectiu bàsic de tots els éssers vius és sobreviure i fer tots els possibles perquè la teva descendència arribi a l’edat adulta. Aquest objectiu també el comparteix la tonyina vermella. “La tonyina vermella viu a l’Atlàntic, però cada any migra a les seves zones de reproducció, que són el golf de Mèxic i el Mediterrani. La pregunta és, per què ho fan? Són molts de quilòmetres i molta l’energia que gasten”, reflexiona Daniel.

En aquestes dues zones de reproducció, la temperatura de l’aigua afavoreix el desenvolupament i el creixement de les larves, però hi ha altres zones amb temperatures similars on podrien anar, per això hi ha d’haver alguna altra raó. I aquesta altra raó és que en aquestes aigües hi ha pocs peixos de la família de la sardina o l’anxova, que depreden animals petits (plàncton) que hi ha a l’aigua, i també els ous i les larves d’altres peixos com la tonyina.

“Però si hi ha tan pocs depredadors, com és que només dos de cada 30 milions d’ous arriben a sobreviure? Algú se’ls ha de menjar o s’han de morir d’alguna cosa. Al plàncton també hi ha depredadors: les meduses”, aclareix l’investigador.

Un invertebrat, el principal depredador de les larves i els ous de tonyina

En efecte, tal com assenyala Ottmann, són milions els ous que les tonyines dipositen a la mar durant el període de posta (entre el juny i el juliol). L’estratègia de la tonyina vermella és tenir moltes cries perquè almenys alguna arribi a l’edat adulta.

La larva de tonyina de 3,5 mm ha de lluitar per la supervivència amb molt poques armes, ja que no hi veu bé ni té cap possibilitat de fugir. Els seus pares han triat un lloc amb pocs depredadors perquè el seu bebè tengui més opcions, però, és clar, els és impossible evitar tots els perills.

Larva de tonyina vermella de l’Atlàntic, Thunnus thynnus.

Curiosament, és un invertebrat petit qui delma considerablement la població de tonyinetes. “Les èfires són cries de medusa d’entre 4 i 12 mil·límetres i són depredadors d’ous i larves de tonyina de fins a 5 mm”. Èfires i larves de tonyina coincideixen en els primers 20 metres de la columna d’aigua. La larva de medusa caça les preses filtrant l’aigua, els seus sensors químics li indiquen on és el menjar i hi va.

Les tonyines, eviten les meduses?

Una de les qüestions que ha volgut respondre Daniel és si les tonyines trien fresar a les zones on es concentren menys meduses. Les tonyines que van al Mediterrani per reproduir-se solen elegir un front on l’aigua de l’Atlàntic conflueix amb la del Mediterrani; mentre que les meduses són més abundants a les aigües residents.

El front podria ser un senyal que indica a les tonyines que en aquestes aigües no hi haurà tantes meduses i, de fet, segons explica Ottmann “on hi ha molta tonyina hi ha poca medusa” i viceversa. “Les tonyines es reprodueixen en zones específiques on hi ha menys meduses. Tal vegada, evolutivament, la selecció ha fet que les tonyines que es reproduïen en aquestes zones hagin tengut més èxit reproductiu i, per això, s’han adaptat a seleccionar aquestes àrees”, argumenta.

A més, la medusa es reprodueix abans que la tonyina. La seva època de cria comença el mes d’abril i arriba al punt àlgid el mes de maig, mentre que la tonyina comença a fresar a mitjan juny. Això indica que la medusa no està adaptada a menjar tonyina, si ho estigués, les èpoques de cria coincidirien. Les èfires són depredadors oportunistes i s’alimenten del que troben a cada moment, i en aquest menú variat també hi ha lloc per a larves i ous de tonyina.

Una altra de les qüestions que es planteja a l’hora d’analitzar la relació entre meduses i tonyines és si sempre hi ha hagut un nombre semblant de meduses o si els darrers anys n’hi ha hagut més. “La medusa té cicles que al Mediterrani duren entre 10 i 15 anys. A França se’n fa un registre des de fa gairebé 200 anys i s’ha vist que les darreres dècades tendeix a haver-hi més episodis de molta abundància de meduses que abans”, explica Daniel.

Qui es menja qui al món de la tonyina, un estudi pioner

No és fàcil quantificar la mortalitat d’una espècie a la mar, i l’estudi de Daniel és, probablement, un dels primers que ha pogut calcular la mortaldat de larves i ous de tonyina per l’acció depredadora de les meduses.

Èfires de medusa Pelagia noctiluca amb larves de tonyina vermella de l’Atlàntic al seu interior. Imatge de Daniel Ottmann

El biòleg indica que hi ha molt poques investigacions en què s’hagi tengut tanta informació: “Hem tengut la sort de disposar d’uns mostrejos brutals. Des de fa sis anys, anualment, hem recollit mostres cada deu milles de depredadors i preses que estan a la mateixa profunditat. A més, altres investigadors, com Ana Gordoa, han fet experiments per determinar quantes preses es pot menjar un depredador”.

“Al meu estudi -explica- hem combinat dades experimentals amb dades d’abundància de camp de diversos anys i matemàticament hem calculat quina és la quantitat de tonyines que es poden menjar les meduses”.

Adult de medusa Pelagia noctiluca. Imatge de Daniela Chanto

Les dades que ha manejat són la densitat d’èfires i la quantitat de litres d’aigua que filtra cada èfira en una hora (4 litres). “A partir d’aquí -diu Daniel- calcul quina és la probabilitat que un ou de tonyina sobrevisqui un determinat nombre d’hores”.

Per regla general, les larves de tonyina tenen poques possibilitats de prosperar, sobretot si tenen la mala sort de coincidir amb moltes èfires. Com explica Ottmann: “El meu estudi demostra que en algunes zones és gairebé impossible que les larves de tonyina sobrevisquin”.

En qualsevol cas, i tal com explica l’investigador, la mortalitat de tonyines a causa de les meduses dependrà de l’abundància de meduses i del solapament de les dues espècies. I, pel que sembla, les tonyines “eviten” coincidir amb l’espècie que provoca més baixes en els ous i les larves.

Autora: Maria López, periodista

Referèncias

Ottmann, D., Álvarez-Berastegui, D., Prieto, L., Balbín, R., Alemany, F., Fiksen, Ø., Gordoa, A& Reglero, P. (2021). Abundance of Pelagia noctiluca early life stages in the western Mediterranean Sea scales with surface chlorophyll. Marine Ecology Progress Series, 658, 75-88.

Ottmann, D., Leyva, L., Reglero, P., Prieto, L., & Alvarez, I. (2021). Ephyrae and metaephyrae of Pelagia noctiluca: stage determination, morphometry and shrinkage. Journal of Plankton Research, 43(5), 725-731.

Ottmann, D., Fiksen, Ø., Martín, M., Alemany, F., Prieto, L., Álvarez‐Berastegui, D., & Reglero, P. (2021). Spawning site distribution of a bluefin tuna reduces jellyfish predation on early life stages. Limnology and Oceanography, 66(10), 3669-3681.