De l’Estret a Grècia, el comerç de la tonyina a l’època fenícia
________________
Ens situam al segle V a. de C., fa uns 2500 anys, un vaixell fenici viatja des de l’actual regió de Cadis a la ciutat grega de Corint carregat de tonyina en conserva. Encara que sembli anecdòtic, és el naixement d’una indústria que avui mou milions d’euros: la llauna de tonyina.
Gràcies a les restes arqueològiques i als estudis duits a terme tant a l’Estret de Gibraltar com a Grècia, sabem que les conserves de tonyina fenícies varen tenir molt d’èxit a la Grècia clàssica i que foren els fenicis els que iniciaren la primera “globalització” d’un producte alimentari marí al Mediterrani, molt abans que els romans. Aquí us en contam la història.
La tradició de les conserves de peix té encara un passat més remot. Per conèixer-lo, hem de viatjar a Mesopotàmia i a Egipte, on prop de les riberes dels grans rius, el Tigris, l’Èufrates i el Nil, va néixer aquest mètode revolucionari que permet conservar aliments peribles com el peix. En tot cas, l’origen de la conserva de tonyina és difús, es diu que podria venir del Pròxim Orient o de l’antiga Grècia. Això no obstant, són els fenicis qui desenvolupen una vertadera activitat econòmica al voltant de la pesca, la conservació i el comerç de la tonyina, que va passar de consumir-se localment en diferents zones del Mediterrani a convertir-se en una exquisidesa que viatjava milers de quilòmetres, des de l’Estret de Gibraltar a Grècia.
Tonyines i fenicis: els reis del Mediterrani
Però, qui eren els fenicis? I com arriba un poble del Mediterrani oriental a establir-se a las costes gaditanes? En sabem més poques coses de les que ens agradaria: rivalitzaren amb Grècia i desplegaren rutes comercials per tot el Mediterrani. Els fenicis ens han deixat poca documentació escrita, ja que eren una cultura principalment comercial i usaven materials peribles per a les anotacions i assentaments. Hem de remetre’ns a l’arqueologia i a fonts escrites gregues, els seus principals “contrincants” i a la vegada aliats comercials, per conèixer-los millor.
Alguns investigadors sostenen que els fenicis s’expandiren pel Mediterrani a la recerca de la tonyina, i si encreuam els mapes de les principals àrees de domini fenici i les rutes de migració de la tonyina vermella, hi trobarem una coincidència sorprenent. Tant les tonyines com els fenicis eren grans navegants. Ambdós tenien una capacitat d’orientació i de desplaçament a la mar extraordinària. El disseny anatòmic de les tonyines els permet recórrer milers de quilòmetres. Al seu torn, els fenicis s’expandiren pel Mediterrani gràcies a les innovacions en la construcció dels vaixells. Durant els segles en què varen ser els senyors del Mediterrani, els fenicis solcaven les aigües seguint les mateixes rutes que les tonyines, els mateixos temps, en un viatge d’anada i de tornada des d’Occident a Orient.
Del consum local al producte “global”
Com avui en dia, els grans bancs de reproductors de tonyina vermella procedents de l’oceà Atlàntic creuaven cada primavera les Columnes de Melkart (o d’Hèracles, per als grecs), que és com es coneixia l’Estret de Gibraltar. En aquest indret, els fenicis les capturaven. La tonyina de proximitat, si és que es pot anomenar així una espècie que es desplaça més de 5000 quilòmetres abans de ser capturada, es consumia fresca. Al sud d’Espanya, les restes arqueològiques indiquen que era un recurs accessible, habitual a les llars dels nuclis portuaris on els fenicis s’havien establert.
El desenvolupament de la indústria de la conserva de tonyina a finals del s. VI coincideix amb la nova moda grega de menjar tonyina. És probable que el seu origen sigui anterior, però és a partir d’aquest moment que es convertí en un negoci en expansió i en una de les activitats econòmiques principals a la zona de l’Estret de Gibraltar, que passà d’un consum local i a petita escala a un comerç massiu i allunyat del lloc de producció. Tot i que a l’Orient també es pescava aquesta espècie, la quantitat era menor, tant per l’escassesa del producte, en comparació amb l’Estret de Gibraltar, com pel desenvolupament d’una indústria de la conserva potent i sense parió en altres racons del Mediterrani. L’ús de les almadraves a les costes de Cadis va permetre augmentar considerablement les captures i l’explotació industrial de la tonyina vermella per abastir un mercat de delicadeses en expansió.
La conservació i el transport de la tonyina estava relacionat amb sectors clau de l’economia de l’època: producció de sal, ceràmica, manteniment de ruscs, obtenció de resines, construcció de vaixells, caladors de tonyina i un llarg etcètera. La pesca i la salaó eren un motor que activava moltes altres activitats i, en conjunt, donaven feina a gran part de la població de l’època, fet que permetia als promotors del negoci guanyar grans fortunes.
A partir de finals del s. VI, el mercat local de la tonyina a la zona sud-oest d’Andalusia va disminuir a favor d’un mercat d’exportació cap a l’Orient, principalment a Grècia, un comerç més rendible ja que era considerada un producte excepcional per la seva qualitat i exotisme. Les restes arqueològiques situen les conserves en santuaris, en mercats, en cases de la classe alta grega, fins i tot en el que devien ser les primeres tavernes. De fet, a la comèdia teatral de l’època es fa sàtira sobre els opsofagi (menjadors de peix), relacionats amb la classe acomodada, i la falta d’ètica pel malbaratament que suposava consumir aquest producte gourmet. La nova moda ha arribat per quedar-se.
La relació dels humans i les tonyines ve de lluny. Avui ens sembla sorprenent que la indústria pesquera japonesa hagi entrat en la cadena de consum de la tonyina de la costa de Cadis, els preus han pujat i la transporten a milers de quilòmetres perquè es consumesqui com a producte de luxe. Amb tot, si miram enrere, sabem que no han estat els primers, els fenicis convertiren la tonyina en un producte “global” ja al segle VI a. de C.
Referències per a més lectura
-Sáez Romero, A.M., Belizón, R., Fantuzzi, L. (2020): “Almadrabas trimilenarias. En busca de los atunes del Estrecho en la Grecia Clásica“, Andalucía en la Historia 69, pp. 56-60. https://www.
-Sáez Romero, A.M., Theodoropoulou, T., Belizón, R. (2020): “Atunes púnicos y vinos egeos en una taberna de la Grecia Clásica. Resultados iniciales del Corinth Punic Amphora Building Project“, en S. Celestino – E. Rodríguez (eds.) Un viaje entre el Oriente y el Occidente del Mediterráneo / A Journey between East and West in the Mediterranean. Mytra 5, vol. II, IAM-CSIC, Mérida, pp. 817-835.
-Fantuzzi, L., Kiriatzi, E., Sáez Romero, A.M., Noémi S. Müller, Williams II, C.H. (2020) “Punic amphorae found at Corinth: provenance analysis and implications for the study of long-distance salt fish trade in the Classical period.” Archaeological and Anthropological Sciences 12, 179.
-Sáez Romero, A.M., y García Vargas, E. (2019): “La producción y comercio de ánforas y conservas de pescado en la Bahía de Cádiz en época fenicio-púnica. Nuevos datos, métodos y enfoques para viejos debates“, en Álvarez Melero, A., Álvarez-Ossorio Rivas, A., Bernard, G., Torres González, V. A. (Coords.): Fretum Hispanicum. Nuevas perspectivas sobre el Estrecho de Gibraltar durante la Antigüedad. Editorial de la Universidad de Sevilla, pp.
-Sáez Romero, A.M. y Muñoz Vicente, A. (2016): “Los orígenes de las conservas piscícolas en el Estrecho de Gibraltar en epoca fenicio-punica“, en D. Bernal, J. Expósito, L. Medina y J.B. Vicente-Franqueira (eds.) Un Estrecho de conservas. Del garum de Baelo Claudia a la melva de Tarifa. Editorial UCA, Cádiz, pp. 23-41.
-Sáez Romero, A. M. 2014b: “Fish processing and salted-fish trade in the Punic West: new archaeological data and historical evolution“, E. Botte y V. Leitch (eds.) Fish & Ships: Production et commerce des salsamenta durant l’Antiquité(Actes de l’atelier doctoral, Rome 18-22 juin 2012), Bibliothèque d’Archéologie Méditerranéenne et Africaine 17, Aix-en-Provence, 159-174.
-Sáez Romero, A. M. 2011: “Balance y novedades sobre la pesca y la industria conservera en las ciudades fenicias del “área del Estrecho”“, D. Bernal Casasola (ed.), Pescar con Arte. Fenicios y romanos en el origen de los aparejos andaluces. Monografías del Proyecto Sagena, 3. Almería, 255-297.
-Muhling, B.A., Lamkin, J.T., Alemany, F. et al. Reproduction and larval biology in tunas, and the importance of restricted area spawning grounds. Rev Fish Biol Fisheries 27, 697–732 (2017).
-Cermeño P, Quílez-Badia G, Ospina-Alvarez A, Sainz-Trápaga S, Boustany AM, Seitz AC, et al. (2015) Electronic Tagging of Atlantic Bluefin Tuna (Thunnus thynnus, L.) Reveals Habitat Use and Behaviors in the Mediterranean Sea. PLoS ONE 10(2): e0116638.
-Reglero P, Balbín R, Abascal FJ, Medina A, Alvarez-Berastegui D, Rasmuson L, Mourre B, Saber S, Ortega A, Blanco E, de la Gándara F, Alemany FJ, Ingram GW, Hidalgo M (2019) Pelagic habitat and offspring survival in the eastern stock of Atlantic bluefin tuna. ICES Journal of Marine Science, fsy135.
-Aranda G, Abascal FJ, Varela JL, Medina A (2013) Spawning Behaviour and Post-Spawning Migration Patterns of Atlantic Bluefin Tuna (Thunnus thynnus) Ascertained from Satellite Archival Tags. PLoS ONE 8(10): e76445.
Aquest contingut forma part del programa d’educació oceànica, Centinelas, i reflexiona sobre l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 4, Educació de Qualitat.
Amb la col·laboració de:
