La tonyina vermella atlàntica: les claus d’una recuperació sorprenent
________________
El pla de recuperació de la tonyina vermella és un dels exemples d’èxit de gestió. La pressió social va fer que els polítics prenguessin mesures dràstiques de protecció tenint en compte l’evidència científica, i han funcionat. Quan les coses es prenen seriosament i es posen recursos i hi ha voluntat política es poden aplicar mesures que portin a una recuperació ràpida, encara que aquestes mesures no siguin els únics factors que hagin conduït a l’èxit.
Infografia de les principals fites en la història recent de la recuperació de la població de la Tonyina Vermella Atlàntica actualitzada fins al 2023.
Resum de la situació de la tonyina vermella de l’Atlàntic
A mitjan dècada dels anys 70, els científics començaren a veure que la població reproductora de la tonyina vermella de l’Atlàntic es reduïa any rere any. Això passava per la demanda creixent del mercat i, en conseqüència, per l’important augment de les captures. Les captures assoliren les 50.000 tones anuals els anys noranta. Es considerà que l’espècie podria arribar a un punt de col·lapse i, per això, al final del segle XX, començaren a aplicar-se algunes mesures de protecció. Aquestes mesures incloïen establir quotes de captura de prop de 30.000 tones i una talla mínima de 6,4 quilos per protegir, almanco, els individus de menys d’1 any. Malauradament, això no va servir de molt, ja que les captures continuaren per sobre de les 50.000 tones, en part a causa de la pesca furtiva i de la falta de control de les captures que es realitzaven. Es va fer evident que si no es prenien mesures urgents l’espècie estava abocada a l’extinció, si més no com a recurs econòmicament viable. Amb aquest crit d’alarma, tal vegada perquè es tractava d’una espècie emblemàtica, molt coneguda pel públic i amb un gran valor comercial, tant els mitjans de comunicació com els governs, empesos sobretot per la pressió social i el treball de les ONG, en varen prendre nota. Així, finalment, el 2007, la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica, ICCAT, va establir un pla especial de recuperació de la tonyina vermella de l’Atlàntic que ha tengut un resultat molt bo.
Greenpeace i Adena WWF van proposar el 2009 la creació d’un santuari al voltant de les Illes Balears (assenyalat en verd).
La principal mesura que es va prendre fou reduir dràsticament les quotes de pesca fins a les 10.000 tones, aproximadament, implementant en paral·lel sistemes de control per reduir el furtivisme. Una altra mesura molt important va ser prohibir la pesca de tonyines vermelles que encara no havien arribat a l’edat reproductora i augmentar la talla mínima fins als 30 quilos. Així, moltes de les tonyines que neixen al Mediterrani i en surten per alimentar-se en zones més productives com el golf de Biscaia, tenen moltes més possibilitats de sobreviure i tornar cada any al Mediterrani a reproduir-se. Pel que fa a les tècniques emprades en la pesca, es va prohibir localitzar els bancs de tonyines des d’avionetes, i també s’establiren diverses vedes temporals i espacials en algunes flotes, com ara als grans vaixells palangrers de més de 24 metres a l’Atlàntic est i al Mediterrani, o als d’encerclament en aquesta mateixa zona a partir de l’1 de juliol, entre d’altres.
“Amb la prohibició de pescar juvenils s’han salvat cada any més d’un milió d’exemplars, i les mesures de vigilància i control perquè es respectin les quotes de captura, amb observadors oficials de l’ICCAT controlant les operacions, han fet que la captura real es correspongui en gran manera a les quotes previstes”, ens explica Francisco Alemany, coordinador del Projecte de la Tonyina Vermella per a l’Atlàntic (GBYP), un dels principals programes científics de l’ICCAT.
La recuperació de l’espècie ha estat un èxit pel que fa a la gestió, tot i que amb l’ajuda, això sí, del clima. Francisco Alemany ens adverteix que hem tengut una sèrie d’anys “molt bons des del punt de vista de la supervivència d’ous i larves, com el 2003, un any amb temperatures altes durant l’època de reproducció de l’espècie, a les principals zones de reproducció, que va conduir a una recuperació espectacular de l’estoc que ningú no esperava en un termini tan curt. No obstant això, cal ser cauts, perquè les condicions ambientals poden anar tant en un sentit com en l’altre”.
L’any 2003 va ser l’any més càlid durant l’època de reproducció de l’espècie el que va afavorir la supervivència larvària i va contribuir a accelerar la seva recuperació.
El Gran Projecte de la Tonyina Vermella de l’Atlàntic (GBYP)
El GBYP surgió también para dar respuesta al colapso vivido por la especie en los primeros años del S.XXI. El GBYP se creó en 2008 y está financiado un 80% por la Unión Europea. Es un programa científico que tiene como objetivo mejorar para esta especie la calidad de los datos disponibles, el conocimiento de su biología y ecología y los modelos matemáticos que se utilizan para evaluar el estado de las poblaciones. “El atún rojo abandera la investigación debido al impulso recibido estos últimos años y también porque es una especie emblemática que desde siempre ha captado la atención de los investigadores”, explica Alemany.
Los científicos trabajamos para incluir la variabilidad ambiental en los modelos de asesoramiento. Por ejemplo, la temperatura* (A) determina donde encontramos larvas y así poder cuantificar su abundancia (B)
En vista de la bona salut de la tonyina vermella, es plantejà la possibilitat de finalitzar el pla especial establert el 2007 i, per això, recentment, s’ha substituït per un pla de gestió. La principal diferència entre el pla de recuperació i el pla de gestió és el seu objectiu general. El pla de recuperació no només pretén cobrir uns mínims per a la sostenibilitat de l’estoc sinó, a més a més, augmentar l’abundància de reproductors a partir d’una situació que es considera per sota d’aquests límits, mentre que el segon és un pla de gestió “estàndard” que asseguri la sostenibilitat quan els mínims estan garantits.
Els científics i la pressió social
El cas de la tonyina vermella atlàntica és un exemple d’èxit i, tanmateix, no s’ha de baixar la guàrdia. La gestió basada en el coneixement, mitjançant la integració de resultats científics en els processos de presa de decisions, és clau per donar resposta als desafiaments actuals de conservació i explotació sostenible dels recursos. Per desgràcia, en la majoria dels casos no es té en compte. La pressió social és important perquè l’evidència científica tengui un impacte en els plans de gestió.
Aquest article s’engloba entre les tasques de divulgació del projecte europeu PAradigm for Novel Dynamic Oceanic Resource Assessments PANDORA.
Referències per a més lectura.
-Ingram W y colaboradores (2017) Incorporation of habitat information in the development of indices of larval bluefin tuna (Thunnus thynnus) in the Western Mediterranean sea (2001-2013). Deep Sea Research Part II: Topical Studies in Oceanography, 140: 203-211
-Porch, C. E., Bonhommeau, S., Diaz, G. A., Arrizabalaga, H., & Melvin, G. (2019). The Journey from Overfishing to Sustainability for Atlantic Bluefin Tuna, Thunnus thynnus. The Future of Bluefin Tunas: Ecology, Fisheries Management, and Conservation, 3.
–http://www.perseus-net.eu/assets/media/PDF/EU_Maritime_Day_May2015/4263.pdf
